DILLUNS TARDA
FRAGMENTS DE L'OBRA
L‘AUTOR: Tenia tantes coses a dir-te... I no em puc creure el que dic. Sona a tòpic. Nosaltres mai havíem utilitzat tòpics. És estrany. La nostra relació mai havia estat basada en tòpics. I ara que no hi ets començo? "Tenia tantes coses a dir-te"? Quin fàstic! Potser és que et necessito a tu, a la teva particularitat, per a no basar-me en tòpics i ara que sé que no tornaràs, estic condemnat /da a utilitzar tòpics la resta de la meva vida? "La resta de la meva vida", collons, quin fàstig. Prou. Què ho farà que quan perdem algú només ens podem comunicar en tòpics? I per què ens consolen? Per què em fa fàstic la frase "mai podré tornar a sentir la teva pell" en veu alta, però quan la sento a dins em reconforta, m'esquinça, però em reconforta?
----
L‘AUTOR: I mira que jo també, mira que portar-te a veure dramatúrgia alemanya post-contemporània, si és que això significa alguna cosa ara mateix...
L‘ABSENT: Em va agradar.
L‘AUTOR: No, no et va agradar. Et va agradar estar amb mi, i ho entenc, però no et va agradar. Et va agradar la sensació. Com a mi. A mi tampoc em va agradar l'hindú. Massa picant, de veritat, massa picant, no em va agradar. Em va agradar estar amb tu, però l'hindú no em va agradar. I no t'ho vaig dir. Però t'ho dic ara. Perquè de fet, el que t'estic dient no és que no em va agradar l'hindú, sinó que no em va importar, perquè l'important era estar amb tu.
Tornar a
OBRES DE TEXT
Algú mor, desapareix de la vida d'algú altre, que creu erròniament haver-ho superat. La obra comença quan la persona que es va quedar ha de prendre una decisió que requeriria parlar amb la persona absent, i que posa dolorosament en evidència aquesta absència. Davant de la impossibilitat de fer-ho, aquesta persona escriu una obra de teatre en la que ell mateix és un dels personatges i l'altre és aquesta persona absent. La única cosa que veiem com a públic és la teòrica representació d'aquesta obra, i a través d'ella coneixem la realitat que està per sobre de la ficció, la realitat d'un dramaturg intentant reconciliar-se amb algú inexistent i, per conseqüència, amb ell mateix. Les paraules que posa en boca de l'absent són únicament les que ell vol sentir, i les que posa en boca seva són les que voldria haver-li dit però no va dir. La obra intercala records de moments reals de la vida dels dos personatges, que existint només en la ment del dramaturg, es van modificant a mida que el procés de reconciliació amb l'absent va modificant els seus records. La obra està escrita de manera que el sexe dels dos personatges és totalment indiferent, per universalitzar el concepte del dol.
DILLUNS TARDA
Personatges:
L'AUTOR
L'ABSENT
ambdós personatges sense constricció de gènere.
Duració: 80 minuts (aprox.)
Idioma: Català